Sandra Balsells, nascuda l'any 1966, és llicenciada en Periodisme i va estudiar fotografia a l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya. En els últims anys ha comissariat diversos projectes fotogràfics com Desaparecidos, la última exposició de Gervasio Sánchez al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, a la Casa Encendida d'Obra Social Caja Madrid i al Museu d'Art Contemporani de Castella i Lleó. La gran majoria de treballs de Balsells han estat centrats en la fotografia documental, com el realitzat a les guerres dels Balcans, i té com a gran referents a Robert Capa, Agustí Centelles i Cristina García Rodero.
Què és per a vostè la fotografia?
Per començar jo em centraria en la fotografia documental, que és la que a mi més m'interessa. És una fotografia que es nodreix de la realitat i, en aquest sentit, és per mi un llenguatge interessant, universal i fàcilment decodificable. Ens ajuda a entendre una mica més el món en el qual vivim. Em transmet moltes emocions, m'ajuda a entendre millor, a implicar-me en el món en el que visc, m'ensenya situacions que no conec i, sobretot, és una forma de viure.
Creu que la fotografia pot ajudar a canviar algunes injustícies?
Són paraules un pèl gruixudes, bastant pretensioses. Però, jo penso que sí que pot ajudar a contribuir i a sensibilitzar sobre certes realitats, i aquesta sensibilització pot portar a una certa i modesta mobilització. Com a font de coneixement és important, perquè pot donar a conèixer aspectes que són desconeguts. Tot i així, potser és una actitud una mica ingènua pensar que amb unes fotos canviarem el món.
“Quan parlem triem les paraules
i deixem de dir unes altres,
igual que en la fotografia,
enquadrem un lloc i ignorem l'altre”
I és el mitjà més idoni per defensar als més dèbils?
Això depèn de l'ús que es faci d'ell, ja que pot ser idoni en unes circumstàncies i oportú en d'altres, però no sempre el millor. Com en qualsevol llenguatge, la fotografia té les seves limitacions. Quan parlem triem les paraules i deixem de dir unes altres, igual que en la fotografia, enquadrem un lloc i ignorem l'altre. Pot ser molt útil, però quin seria l'ideal?
Falta cultura fotogràfica en el nostre país?
Vivim en el món de la imatge, per tant, és un llenguatge que hauríem de tenir molt integrat. Però, sí estem mancats de cultura en el sentit que tenim un gran desconeixement de treballs emblemàtics, d'autors representatius o de com s'hauria de treballar una fotografia. Però en això estem, en intentar pujar una mica el nivell de cultura visual que hi ha actualment.
Què es pretén amb les exposicions de fotografia? Quin és l'objectiu?
No es pot generalitzar, ja que poden haver-hi exposicions amb un objectiu divulgatiu, de donar a conèixer una època passada, un objectiu històric, antropològic, de divulgació científica o d'entreteniment, per exemple. Personalment, jo en les que he estat implicada, com a comissaria o com a autora, tenen com a objectiu la tasca de donar a conèixer realitats transcendents i, alhora, poden contribuir a sensibilitzar a la població. Cal tenir en compte que em refereixo a un àmbit molt concret, el de la fotografia documental destinada a denunciar.
Creu que aquest tipus d'exposicions estan ben promocionades al nostre país? Es potencia l'art de la imatge?
Si ho comparem amb uns anys enrere, aquí s'ha fet un pas de gegant, hi ha molts espais per exposar i per donar a conèixer gent nova i gent consolidada. Fa un temps, era impensable que museus d'art contemporani, com el MACBA o el museu d'Art Contemporani de Lleó, apostessin per la fotografia documental. En els seus orígens apostaven més per un tipus de fotografia més conceptual, més d'artista. Ara és una aposta més decidida, perquè veuen que hi va públic i que té repercussió mediàtica. Per tant, hi ha hagut un avenç important si ho comparem amb 25 anys enrere, on hi havien espais molt limitats. A més, si ens comparem amb altres països punters a Europa com França, Gran Bretanya i Alemanya no tenim els recursos, ni els mitjans, ni l'espai, ni les instal·lacions que tenen ells. Però això és producte de la trajectòria del nostre país, d'un buit impressionant que van ser els 40 anys de la dictadura on va quedar tot absolutament parat. La fotografia comença a reprendre un paper important a partir de la època de la Transició. Però, no ens podem queixar, tot i que tenim tendència.
Amb quin criteri es decideix exposar un treball?
Estem en un moment on definir criteris és complicat, perquè aquests criteris a vegades no els tenen clars ni els mitjans de comunicació ni els centres de cultura o museus. Sovint, no hi ha unes línies molt definides. En el nostre cas, les exposicions que hem pogut mostrar intenten estar vinculades, d'alguna manera, amb la realitat, com la fotografia de conflictes bèl·lics, de pobresa o d'èxodes de persones. I, també, amb un alt nivell interpretatiu, que hi hagués una mirada de l'autor, que això és el que el diferencia d'altres feines. Tot i així, és molt difícil saber els criteris que tenen els mitjans de comunicació, ja que avui en dia es comporten com una empresa qualsevol. Això es degut a la indefinició en la que vivim i que, amb el pas del temps, haurem de veure cap a on es defineix el paper del periodisme i del fotoperiodisme.
Realment creus que es dóna oportunitat a les noves generacions?
Més que mai. Actualment, hi ha moltes convocatòries, cursos, beques, certàmens o tallers per a qui es vulgui iniciar en aquest món. Fa uns anys tot això no existia. Són maneres per introduir-s'hi poc a poc. No vull dir que després un es dediqui, perquè es molt difícil viure d'això, tot i que ja ho era fa vint anys. Però, una persona inquieta que busqui mitjans per a finançar nous projectes, avui dia ho té molt assequible. Està ple d'oportunitats en l'àmbit de la fotografia i espais per fer exposicions a petit nivell.
Quin és el procediment que cal dur a terme per a realitzar una exposició de fotografia?
El primer pas és tenir clar el projecte, es a dir, quins són els continguts i els objectius per tal de poder-ho transmetre amb molta claredat a una institució, que possiblement ens acabaran finançant. Aquí, és necessari saber exposar molt bé la importància d'aquest projecte que un vol proposar. Llavors, cal trobar quines institucions o sales s'adapten a aquests objectius, posar-se en contacte i fer el pressupost. Cal saber fer propostes atractives, per exemple, en la última exposició del Gervasio Sánchez hi ha fotografia, però tenim vídeos i unes sessions de conferències. En el cas de Latidos de un mundo convulso vam fer uns cicles de documentals relacionats amb països convulsos, per tant, s'ha de donar forma a la globalitat del projecte.
“Està ple d'oportunitats
en l'àmbit de la fotografia
i espais per fer exposicions
a petit nivell”
Com intervé el fotògraf?
La intervenció, o no, del fotògraf depèn molt d'ell mateix. N'hi ha que volen preparar una exposició o un llibre i li donen a l'editor tot el gruix del material sense participar en res, però no sé si aquesta és una bona forma de treball. Jo penso que s'ha de parlar i treballar conjuntament amb un comissari, que és una mirada externa que li pot fer aportacions que sovint des de dintre no es veuen. A vegades es detecten imatges que a l'autor no ha contemplat i van bé per la narrativa de la mostra, com va passar amb el treball de Desaparecidos del Gervasio. Ha de ser una feina a dues bandes i el fotògraf s'ha d'implicar molt.
I és habitual que et truqui una institució per exposar?
No gaire sovint, però evidentment sí que passa. Una institució pot trucar perfectament a algú que li interessi per preparar una exposició, tant com a comissari o com a autor. En el meu cas, el MACBA em van enviar una carta convidant-me a participar en un projecte, per tant, de vegades també es dóna aquesta situació. Un altre exemple va ser una mostra molt maca que van fer al Museu d'Art Contemporani de Segòvia sobre dones fotògrafes espanyoles, on em van trucar per formar-hi part.
Una exposició pot ser retirada?
En molts cassos i per motius múltiples. Com, per exemple, en un cas totalment intranscendent com va ser una exposició de premsa diària de tot un any a la vida de València. Els fotògrafs van fer una tria de fotos del que havia estat aquell any i el Govern de la Generalitat Valenciana, amb Camps al capdavant, la va retirar. Entremig havien passat tot els fets de corrupció del Cas Gürtel i la lectura que feia la gent de les imatges, aparentment neutres, va canviar i es va fer retirar. Però sovint són col·lectius que denuncien les fotografies per obscenes, com en el cas d'unes fotografies històriques molt poètiques i evocatives de Margaret Cameron, sense cap mena de segona lectura, on sortien uns nens despullats. Es van considerar que era un atemptat contra les criatures.
On és el límit?
El sentit comú. Si tu estàs fent una exposició de fotografia del segle XIX, i en aquella època hi havia aquest tipus de fotografia poètica amb nens despullats, qui faci una lectura morbosa es que té un problema. També cal tenir en compte el respecte a l'altre. On posem el límit? No crec que els nens despullats s'hagin sentit agredits, ells ja formen part de la història de la fotografia, el problema és quan s'instrumentalitza tot això i quan es fa política amb coses que no tenen res a veure amb els continguts de la mostra.
Quina exposició l'ha marcat més?
No sabria dir quina exactament. Al llarg dels anys en tinc moltes, però una que m'ha arribat per molts motius és l'exposició antològica sobre Agustí Centelles que es va fer l'any 2006 al Palau de la Virreina. Va ser la primera antologia d'ell i em va emocionar molt. Era la primera vegada que es podia veure en totalitat la seva obra.
Què ha canviat des de Robert Capa a avui dia, si es que ha canviat alguna cosa?
Han canviat moltes coses, sobretot el mercat. En l'època mítica de Capa el mercat t'ho donava tot. Magnum era una de les poques agències que hi havia i podien arribar a qualsevol racó del món. Tot això ha canviat, ja que abans el flux informatiu era molt dispers i ara el flux continua sent gran, però està en molt poques mans.
La repercussió de la fotografia també ha variat. Abans una imatge era capaç de trasbalsar d'una manera infinitament superior a la d'avui, perquè no existia la televisió, no hi havia tants mitjans de comunicació i la foto era com una mena de document incontestable de la realitat. Avui dia, hi ha una pèrdua molt important de la credibilitat de la imatge. La gent sospita i es creu que una foto es pot inventar.
El pitjor de tot és que s'ha perdut la capacitat d'influenciar. Avui tenim tal sobredosi d'imatges i d'informació que això ja no té força de penetració ni d'impacte. Tot i així, no podem llançar la tovallola sent conscients que la repercussió d'una imatge és ben poca.
“Avui dia,
hi ha una pèrdua molt important
de la credibilitat de la imatge”
Per vostè una imatge val més que mil paraules?
Una bona fotografia pot valdre més que mil paraules en un moment determinat, però cent paraules bones poden ser millors que cent fotografies. Cal saber com s'utilitzen els llenguatges, quina efectivitat tenen i quin es l'objectiu de l'informador per emetre el missatge. Per tant, no sempre una fotografia val més que mil paraules.
Un fotògraf?
Lògicament, per qüestions mítiques Robert Capa; per qüestions sentimentals Agustí Centelles; i per qüestions de proximitat, a molt nivells, la Cristina García Rodero. No puc escollir-ne un, és difícil, per mi són tres mestres que m'han influenciat molt.
Una imatge?
Hi ha moltes imatges, però si hagués de quedar-me amb una, possiblement seria alguna de la Guerra Civil espanyola. D'entre elles, sí que triaria una d'Agustí Centelles on mostra una dona plorant al costat del cadàver del seu marit, mort als bombardejos de Lleida. Per mi resumeix el que és la capacitat comunicativa de la fotografia, la seva capacitat d'impacte, de mostrar la realitat i d'emocionar.
