L'aposta per la fotografia
Cap als anys 80, es va iniciar un procés progressiu d'aposta per la fotografia en molts centres de cultura. Una aposta que es va viure amb molta intensitat cap a la dècada dels 90, on es van consolidar sales i galeries d'art, juntament amb la creació de departaments de foto en alguns dels grans museus de l'estat espanyol. Avui dia, s'ha avançat molt en aquest àmbit. Existeixen molts emplaçaments on exposar treballs de nous talents i de gent ja consolidada.
Virreina Centre de la Imatge
Als anys 60, Pierre Portier deia que la fotografia tenia la virtut de ser un Art Médium, ja que no era entès com un “art”, perquè tothom el practicava, sobretot la classe mitjana en moments familiars, vacances, celebracions. Avui dia passa el mateix. Per tant, no és un art del que cal tenir consciència, és a dir, no és necessari conèixer la seva història o la seva estructura, per poder-lo gaudir.
Vivim en una societat hipervisual, en el món de la imatge, un fenomen inescapable. El punt d'inflexió va ser el moment que la fotografia es va convertir en la promesa de que el món no tindria cap ombra, de la transparència en esdeveniments de tots els àmbits. Tot i així, no parlen per si soles. Estan en el camp de batalla sent utilitzades i es poden fer interpretacions diferents sense una explicació del que representa.
UNA GRAN APOSTA
Una d'aquestes clares i fortes apostes és La Virreina Centre de la Imatge, un espai refugiat al bell mig de la Rambla, dirigit per l'artista i crític Carles Guerra, que permet recuperar un lloc en la ciutat de Barcelona on dedicar una atenció específica a fenòmens públics relacionats amb imatges diverses. Aquest centre va néixer per explorar les connexions entre els diferents tipus de representacions visuals, incloent textos, que també poden formar-hi part
Com a crític, explica que la fotografia és una herència d'un gènere apropiat de la noció de veritat, de la noció d'informació autèntica, que té atribuïda la capacitat de transportar a esdeveniments del món d'un lloc a l'altre. Però a la vegada, per ell és un camp de treball interessant, no només per la seva forma, estil o tècnica, sinó perquè potencia l'opinió pública global, ja que permet participar en esdeveniments que no tens al teu costat. I ,avui en dia, ajuda a entendre millor la realitat.
Carles Guerra
També existeixen plataformes de suport a la fotografia documental com la Fundació Photographic Social Vision (PSV) amb Sílvia Omedes al capdavant, que s'encarrega d'organitzar una de les exposicions internacionals més conegudes en l'àmbit de la fotografia, la World Press Photo. Es tracta d'una organització que, després de deu anys funcionant, comença a rebre peticions per part d'altres centres i museus per organitzar i proposar continguts. “El nostre arxiu, que té informació de cents d'autors, ara és una eina bàsica per la creació de projectes i propostes interessants pels qui busquen continguts”, declara Omedes.
El director del Centre de la Imatge assegura que tot i que hi hagi una aposta en marxa, manquen centres que s'hi dediquin. Per altra banda, Sílvia Omedes assegura que encara que en el nostre país hi hagi molt talent, troba a faltar que des de l'Administració no s'hagi dissenyat o impulsat una política cultural clara i decisiva. A més a més, considera que actualment falta interès per protegir, conservar i desenvolupar la cultura fotogràfica.
Tot i així, Omedes percep un interès creixent dels centres i museus en exposar aquest tipus de material. Alguns, com per exemple el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), han comprovat que les exposicions de fotografia són més visitades que altres. “Gràcies a aquestes mostres, gent que no visitava habitualment els seus espais, ara fan cua per visitar la World Press Photo any rere any”, remarca la coordinadora del PSV.
“Gràcies a mostres com el World Press Photo,
gent que no visitava habitualment espais d'art,
ara fan cua any rere any”,
remarca Sílvia Omedes
Tenint en compte la situació actual, la fotoperiodista Sandra Balsells ho compara amb el passat i destaca un gran pas de gegant, ja que ara existeixen espais on poder exposar i donar a conèixer nous talents i gent consolidada. Fa un temps, possiblement, hagués estat impensable que museus d'art contemporani fessin mostres de fotografia documental. Ara, veuen que té repercussió mediàtica.
És evident que la foto és molt més present avui que fa uns anys, però resulta difícil pronunciar-se sobre si ara juga un paper més important que abans o el mateix. En cada època ha tingut una funció concreta. Potser, la diferència és que ara està més l'abast de tothom i abans quedava en cercles més restringits.
UNA FUNCIÓ EDUCADORA
A la Virreina, no es pretén que les exposicions siguin per satisfer la complaença amb imatges, sinó per poder catalitzar debats. Discussions que sovint tenen connexió amb aspectes de caràcter públic. El primer projecte que va realitzar Carles Guerra al Centre de la Imatge va ser sobre la Rambla. Es tractava d'una mena de pla que reunia història d'aquest carrer per on han passat els gran fotògrafs com Robert Capa, mitjançant representacions literàries i cinematogràfiques, entre d'altres. Per Guerra, doncs, ha d'estar unida a la qüestió pública, no només que sigui bonica o un passatemps, sinó “com un art que ens permet parlar, on la gent pugui formar la seva pròpia opinió", relata.
Les fotos no només tenen un paper de captura i testimoni, sinó que tenen la capacitat de fer que passin coses. Per tant, segons el director de La Virreina té una funció, d'alguna manera, intervencionista. En la fotografia documental del XIX, ja es va interpretar com una manera de remeiar injustícies socials, de veure que passava en un país que estava en una crisi profunda. Per exemple, la Farm Security Administration va ser un organisme encarregat d'enviar ajuda als grangers empobrits per la mecanització del camp, la sequera i les conseqüències del desastre econòmic del 29. Va enviar fotògrafs com Dorothea Lange, Walker Evans o Ben Shahn perquè retratessin l'Amèrica rural i informar als habitants de les ciutats industrials i comercials de les condicions en què es desenvolupava la vida al camp.
D'altra banda, posa de manifest que la fotografia pot canviar la societat en un sentit negatiu. Dorothea Lange va fer unes fotos als anys 30 que mostraven la pobresa. Un dels seus treballs més representatius i coneguts va ser la Migrant mother (1936-1937), on va fer veure al món la precarietat amb la que moltes famílies vivien. Per tant, té la facultat d'eternitzar-te com a pobre, per exemple, i aquella foto ha fixat a aquella dona com a pobre per sempre. Ha creat una injustícia.
“La fotografia ha de un art que ens permeti parlar,
on la gent pugui formar la seva pròpia opinió”,
relata Carles Guerra
En les exposicions on ha estat implicada Sandra Balsells, com a comissaria o com a autora, tenen com a objectiu donar a conèixer realitats transcendents i, també, poden ajudar a sensibilitzar a la població. D'altra banda, Sílvia Omedes pensa que, alhora, han de promocionar l'obra d'autors que amb la seva feina aporten eines d'anàlisi i eines per desenvolupar-nos com a persones més cultes i sensibles, per modificar els nostres judicis i valors. Des del Photographic Social Vision creuen en l'“efecte multiplicador”, on acostant a la societat les problemàtiques i les necessitats socials, poden aconseguir moure consciències i contribuir a inspirar accions que canviïn aquestes realitats.
LES OPORTUNITATS ALS NOUS FOTÒGRAFS EMERGENTS
Actualment, un jove fotògraf té oportunitats. El director del Centre de la Imatge, declara que hi ha precarietat per l'artista emergent, com en tots els àmbits, però els bons treballs es veuen en exposicions, en premsa, en Internet. És un moment on hi ha moltes vies de sortida, i si una obra ajuda a entendre millor un tema, aquesta circularà. Una imatge no és aquella que és maca i bonica, sinó aquella que dóna que parlar, l'efecte que té sobre nosaltres.
En aquest cas, Carles Guerra, s'encarrega de fer la selecció dels treballs que apareixeran en les mostres a la Virreina. Inicialment marca un tema amb un debat, si aquest tema anima la discussió l'incorporen. Si decideixen sostenir el projecte d'un jove artista, s'impulsa sense cap barrera, però no sempre poden exposar-ho tot. “És molt habitual que la gent ens porti les seves produccions, però no els poden assumir ni acceptar tots. És una manera de conèixer coses que d'un altre manera no coneixeria”, confessa el crític.
Des del Photographic Social Vision s'ocupen de que es creïn nexes entre l'artista i un centre d'art i asseguren que existeixen moltes oportunitats pels nous fotògrafs per desenvolupar els seus treballs fotogràfics. “Tot depèn de les ganes que un tingui d'explicar i compartir la seva feina. Per exemple, Internet està ple d'obres molt interessants”, assegura Omedes. I explica que gràcies a beques, tallers o concursos, molts poden continuar produint en els seus projectes. La proliferació de col·lectius privats són també un clar exemple de com la unió fa la força, ja que a través d'aquests es comparteixen els recursos, i els projectes es beneficien per sortir a la llum.
Però sens dubte, quan un treball és madur, equilibrat en la seva forma i concepte i aporta una visió complementaria o nova sobre certs aspectes té moltes possibilitats de ser exposat en algun moment. Tot així, exposar o no depèn sobretot dels gestors, de les persones a càrrec de l´espai d'exposició, sigui públic o privat, i dels pressupostos assignats.
UN FUTUR PROPER
En l'actualitat, el Photographic Social Vision té diversos projectes, entre els que destaca els tallers de Punt de vista, una activitat on ensenyen fotografia a col·lectius desfavorits, els de denúncia social com La Verdad bajo la tierra, on mostren el genocidi silenciat a Guatemala als anys 80, o Trencant silencis, que tracta amb claredat i rigor la problemàtica dels abusos sexuals infantils al nostre país.
Silvia Omedes
De cara al futur, pretén continuar consolidant la seva missió i la seva estructura per no desaparèixer en el camí. I volen seguir sent un referent en l'organització d'exposicions de fotografia documental a nivell nacional i, poc a poc, anar afermant vincles amb institucions i col·lectius internacionals.
Per altra banda, La Virreina Centre de la Imatge vol continuar establint debats públics mitjançant les imatges, com ho va fer, per exemple, amb Antifotperiodisme, una de les produccions més importants que ha realitzat, i que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona en la modalitat d'Arts Visuals l'any 2010. No perdonava res, tenia una intenció molt crítica. I el títol mateix va ser una espurna que va despertar aquest esperit de judici respecte a les imatges que ens mostren la realitat. Unes imatges que no es poden comprovar i, per tant, ens hem de creure.
Amb vistes al demà, esperen guanyar certa estabilitat, perquè és un espai que depèn de l'Ajuntament de Barcelona, i, per tant, no és un aparell autònom, ni independent.
------------------------------------------------------------------------
BARCELONA – NOVA YORK
Tan Sílvia Omedes, directora del Photographic Social Vision (PSV), com Carles Guerra, director de La Virreina Centre de la Imatge, han estudiat a Nova York. Tots dos coincideixen que a la gran ciutat dels gratacels hi ha una gran cultura fotogràfica, amb grans projectes impulsats des de l'àmbit privat i amb una llarga trajectòria històrica en la bona gestió de les arts en general, però, també, hi ha molta estratègica publicitària i de màrqueting entorn de les grans exposicions que ajuden a impulsar-les. Es tracta d'una ciutat associada al sector cultural, amb molts fotògrafs i moltes agències d'informació, és a dir, hi ha moltes maneres d'entendre la fotografia.
Contràriament, Barcelona no té tantes institucions, és molt més discret en aquest aspecte. Tot i així, és un bon moment per créixer, ja que hi ha molts col·lectius que programen festivals, exposicions i projeccions. El MNAC, per exemple, comença a tenir un departament de foto i La Virreina s'ocupa de la imatge, però no com a objecte autònom. “El que és important és que els gestors i els responsables generem continguts interessants i anem fent créixer la necessitat de conviure amb l´art i la fotografia”, comenta la directora del PSV. Tot i tenir molta feina pendent, Omedes remarca que cal ser optimistes i treballar unint forces entre tots els agents de gestió privats i els públics.
Nova York, on la cultura s’entén de moltes maneres
------------------------------------------------------------------------
FOTOGRAFIA ARTÍSTICA, DOCUMENTAL I FOTOPERIODISME
La fotoperiodista Sandra Balsells assegura que la diferenciació és una qüestió d'etiquetes. La bona fotografia documental i fotoperiodística té una vessant artística indubtable. Però, Balsells pregunta qui pot negar, per exemple, la qualitat plàstica i estètica dels treballs documentals de la Cristina García Rodero? És evident que no son àmbits antagònics. Ara bé, hi ha gent que entén per fotografia artística com aquella que és més conceptual, més d'autor. “En la meva opinió, resulta impossible delimitar clarament els límits entre aquests tres àmbits. Ja no és tan important diferenciar-los, s'han hibridat els gèneres”, aclareix la fotoperiodista. La gran diferència radica en l'espai on es difonen les imatges: un diari, una revista o un museu. Tot i que, cal destacar que, a nivell expositiu, la documental de qualitat s'ha fet un forat molt important, fet que anteriorment hagués estat totalment inimaginable al nostre país.
